L’examen de Juan Mateu Morant és demà però Víctor Hugo té un no sé què que em pot, pensa per a ell mateix.
El trajecte és rutinari i
desesperançador; una sola direcció automàtica, mecànica, vertical. Les nits fan
que els seus ulls reflectixquen a l’espill la derrota diària, una amargor
delicada, emmascarada per unes valls morades que destaquen els seus iris
marronencs. Solapa una certa debilitat en mantindre l’equilibri amb una de les
portes lluentes. S’imagina que l’ascensor té la típica musiqueta relaxant dels
centres comercials. Tanca els ulls i taral·lareja la cançó, amb el dit índex
com a batuta. És per a que el trajecte no es convertisca en una introspecció
plena de simbolismes abstractes o idees utòpiques que no eixiran en la prova
escrita de demà. És una distracció sense efectes secundaris. Revisa que el
comboi es dirigeix a bon port. Ho verifica la llum
parpellejant que sobreïx del botó amb un adhesiu que posa <<CARRER>>; la
cal·ligrafia és millorable i el missatge es difumina cada cop més amb el seu
ús. Vigila, també, si el contingut de la bossa negra, de agafadors taronges,
s’ha desorbitat en eixa xicoteta àrea voladora del món.
El trajecte és llarg... Mira, per parlar: ja ha arribat. Les portes responen a un Obrit Sesam electrònic. Un xicotet ensurt per al cavaller, que pareix mentida que no conega el final del llibre encara, després de llegir-lo 4 vegades diàriament. Arreplega del terra les escombreries plastificades. Camina triomfal per l’ampli hall decidit. Al desplaçar les portes transparents convida a l’aire fred a entrar. Quan es situa fora fricciona els braços amb les mans durant una xicotet interval de temps. Medita i flexiona el coll per a veure les dos cares oposades del seu carrer. Ara, busca en la seua memòria.
*
Buscava en la seua memòria on estava el contenidor. Automàticament, el divisa sense adonar-se’n. Diposita la bossa al verd (tampoc hi ha altre). El reciclatge, l’idea, encara no s’ha materialitzat en eixe carrer. Torna a casa. Un element submergit en la foscor trenca la seua rutina. Bé, no: és una persona sepultada per cartons, d’antiga caixa de televisió diria que eren, per la seua estrafolària grandària. Aquell home, suposa, està molt endormiscat però continua prestant atenció a l’entorn; no té parets, no té altra.
El jovenot obri la boca de sorpresa, com si haguera pensat alguna cosa que dir. Però no li ix cap paraula. Continua; fa la mateixa rutina que abans però cap amunt. Uns set minuts després baixa amb un tupper amb menjar que ha sobrat del sopar. També el convida a acomodar-se en el hall de marbre. Declina l’oferta amb molt de respecte, sense parar de menjar. El noi, que està de genolls, no entén exactament perquè prefereix quedar-se en eixe racó, amb els cartons, la barba de dues setmanes i el barret de llana brut i en un procés de desenfilament. Comença a fer fred. El xicot tremola mentre enfila les seues mans a les butxaques del pantaló esportiu. L’home, que no recull ningun sentiment al seu rostre, d’eixa el bol a terra; col·loca les mans sobre un dels cartons i n'ofereix: no podia fer menys. Comencen a riure, un més que l’altre. Amb aquest conat de situació còmica s’acomiaden. La finca arreplega el xicot. És el mateix moment en el que arriba del treball el cotxe de Jesús, amb ell dins al volant, es clar.
